Avui, de la llar d’Antoni Gaudí durant els últims vint anys de la seva vida, ens en queda el record evocat a través del seu dormitori, l’estudi i el cancell d’entrada, on una figura de sant Antoni rememora el moment en què Gaudí, en marxar de casa, saludava el sant traient-se el barret. A més, la mostra d’objectes personals, entre els quals hi ha diversos llibres de devoció, reforça l’evocació de la memòria de l’arquitecte.

Aquests objectes conviuen amb l’exposició de mobiliari dissenyat per Gaudí per al Palau Güell, la Casa Calvet, la Casa Batlló, la Casa Milà i la cripta de la Colònia Güell. Els mobles, juntament amb els elements de forja dissenyats per l’arquitecte i exposats al jardí de la finca, són els objectes més notables del fons del museu.

La rellevància d’aquest fons es ratifica amb l’exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de diverses obres que pertanyen a la Casa Museu Gaudí: una cadira i un confident procedents de la Casa Batlló, i una cadira de les oficines de la Casa Calvet.

També formen part del fons de la Casa Museu Gaudí diversos mobles, escultures, pintures, documents i elements arquitectònics i decoratius obrats per col·laboradors del cercle més proper a Gaudí, la majoria disposats a les estances visitables de la casa.

PALAU GÜELL
El lligam personal i professional de Gaudí amb Eusebi Güell va continuar, després de la reforma de la seva finca de les Corts, amb un palau unifamiliar per al mecenes, a tocar de l'antiga residència de la família Güell. Un corredor cobert uneix encara les dues edificacions a l'altura del pis principal. El palau es va aixecar els anys previs a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, i a la façana s'observa aquesta data, tot i que per als detalls decoratius interiors es va continuar treballant si més no fins al 1895. Per a la gran família d'Eusebi Güell, l'arquitecte va concebre un edifici entre mitgeres (si bé l'altura modesta de l'edifici contigu permet que el palau presenti una tercera façana lateral, la qual estigué ocupada per una pintura mural d'Aleix Clapés, actualment perduda). La construcció consta de soterrani, amb les quadres; una planta baixa i un entresol, on hi havia la porteria, la cotxera, el despatx i l'administració dels negocis de la família Güell; la planta noble, amb entresol parcial, ocupada pels salons, el menjador i la sala de confiança, tot a l'entorn de la sala central; i dos pisos d'habitacions, per a la família i per al servei, a més del terrat. La façana del carrer Nou de la Rambla, per a la qual Gaudí va fer una vintena de projectes amb l'ajut de Francesc Berenguer, presenta una configuració asimètrica en la qual destaquen les dues portes d'arc parabòlic, per a l'entrada i la sortida de carruatges, que tenen unes reixes de ferro amb perfils sinuosos i les lletres E G, de les inicials del propietari. Entre aquestes dues portes, un escut de Catalunya també de ferro. La façana, com una bona part de l'estructura de l'edifici, és de pedra calcària grisa del Garraf, i en les seves formes sòbries destaca la tribuna seguida de la planta principal. A l'interior, el recorregut de l'escala descobreix els diferents nivells fins a arribar a la sala principal, coberta amb cúpula parabòlica, que travessa tot l'edifici i sobresurt en forma de con al terrat. Aquest espai articula al seu entorn totes les dependències i fa que totes les activitats i els moviments de la casa mirin cap endins, amb la qual cosa s'evita un entorn urbà ja aleshores semimarginal. S'ha comparat aquesta estança amb els patis mediterranis tradicionals, però coberta amb una cúpula. Malgrat unes dimensions objectivament modestes, la sala central pren proporcions monumentals gràcies a la verticalitat de la cúpula i als diferents espais que s'hi obren a diverses altures. A la sala, que incorpora un orgue, Eusebi Güell celebrava concerts i altres activitats culturals, i en obrir unes portes laterals es convertia en capella. La decoració no oculta els materials, complementats amb pintures d'Aleix Clapés. Al terrat, envolten la cúpula vint xemeneies escultòriques que Gaudí deixà amb el maó vist o decorà usant la tècnica del trencadís (les de les façanes presenten cinc capellets ornats per artistes moderns). Gaudí també va aplicar la seva inventiva a altres elements constructius i decoratius del palau. El soterrani, amb les quadres, mostra la capacitat expressiva del maó mitjançant pilars de capitell fungiforme. Les sales de la planta noble són cobertes per cassetonats de fusta i ferro amb estructures complexes i no decoratives, ja que sostenen realment els terres del pis superior. A més de l'escala d'honor, el palau en té una altra de servei que no se sosté a terra, sinó que és penjada i uneix els pisos d'una manera directa. En tot l'edifici destaca el treball sinuós de la forja, en especial a la cambra particular d'Eusebi Güell. La qualitat bàsica de l'edifici és la riquesa d'espais: la fluïdesa dels recorreguts i la independència en la distribució de cada planta fan que la superfície limitada del solar aparenti un volum construït més gran. Gaudí dissenyà uns quants mobles per a la senyora Güell: un lligador de cinc potes desiguals i amb el mirall guerxo, un chaise longue i dues cadires; però en el conjunt decoratiu del palau també hi ha peces de l'arquitecte Camil Oliveras i del moblista Francesc Vidal. El Palau Güell es considera l'única obra acabada del tot per Gaudí i conservada més o menys intacta, però el cert és que el seu promotor no sempre hi va viure, ja que l'any 1906 passà a residir al Parc Güell. El 1984 va ser declarat bé cultural del patrimoni mundial per la UNESCO. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

CASA CALVET
Aquest edifici de filiació barroca marca la transició entre dues etapes de l'obra de Gaudí: la primera, encara basada en la reinterpretació personal dels estils històrics, i la segona, totalment lliure de condicionants. Segons la tipologia habitual a l'Eixample barceloní, aquest edifici entre migeres consta de soterrani i planta baixa (on els propietaris tenien establert el seu negoci tèxtil), més quatre pisos d'habitatges (al principal, els amos, i els pisos restants destinats a lloguer). L'organització de l'edifici en planta és convencional. La façana, tota de pedra de Montjuïc, presenta una decoració escultòrica de tipus barroc que va tenir molt d'èxit en l'arquitectura modernista dels anys següents. En especial, els perfils ondulats que coronen la façana i la textura rústica de l'encoixinat van constituir elements recurrents a moltes cases edificades a l'Eixample barceloní pels facultatius més diversos. En el cas de la Casa Calvet convé destacar, a més, uns balconets de fosa per a les politges i unes palmes, i també els bustos dels sants patrons de Vilassar, d'on procedia la família. Al centre de la façana, al pis principal, destaca una tribuna de pedra ricament treballada i amb aplicacions de ferro forjat, a la base de la qual es veu esculpit un xiprer, símbol d'hospitalitat, l'escut de Catalunya i la inicial de la família Calvet, i diverses representacions de bolets, en atenció a les aficions del client. A l'interior són notables el vestíbul, amb bancs adossats, miralls de marc abarrocat i unes rajoles blaves que formen un dibuix en espiral, element que es repeteix també a les parets de l'escala on hi ha unes columnetes salomòniques de marbre fals, emprat també en l'emmarcament de les portes dels diferents pisos, i l'ascensor amb caixa de forja i fusta, que constitueix un disseny interessant. El pis principal té una eixida al pati interior de l'illa amb unes jardineres que també cal atribuir a Gaudí, amb el qual van col·laborar en aquesta construcció Francesc Berenguer i Joan Rubio i Bellver. Així mateix, mereix tenir en compte la façana posterior, amb unes tribunes bombades que presenten una decoració floral. Al terrat, en canvi, i a diferència del Palau Güell o de les futures cases Batlló i Milà, les xemeneies no mostren gairebé cap particularitat, si no és uns capellets en forma de bolet. Gaudí, per segona vegada després del Palau Güell, es féu càrrec de dissenyar el mobiliari del despatx comercial i també de l'habitatge del principal, que executaren Casas i Bardés. Molts elements del despatx encara es conserven in situ , mentre que altres han estat traslladats a diferents museus. Cal destacar les cadires i els bancs, una taula, un escriptori, un tamboret i un mirall allargat amb emmarcament daurat; però, sobretot, la cadira de braços, en la qual la línia recta es absent: el respatller en forma de cor i el seient circular donen a aquest moble excepcional una fesomia inoblidable. Són peces de roure, amb relleus, resoltes amb un criteri alhora escultòric i orgànic. Els mobles de l'habitatge principal de la Casa Calvet, amb talla d'or i entapissat verd, es conserven, amb la major part dels seus dissenys de mobiliari, a la Casa-Museu Gaudí del Park Güell. A la porta del carrer hi ha un picaporta de ferro forjat amb una creu i una xinxa. A les portes dels pisos destaquen els espiells i els poms, de formes orgàniques i capricioses però adaptades ergonòmicament a les necessitats de l'usuari. Per dissenyar aquestes peces Gaudí potser es va limitar a donar forma als models de fang amb la pressió de les seves mans. L'any 1900 la Casa Calvet obtingué el primer de l'Ajuntament de Barcelona al millor edifici de l'any en la primera convocatòria d'aquest concurs, que pretenia afavorir l'embelliment de la ciutat. Va ser l'única vegada que Gaudí va guanyar aquest premi, malgrat que en altres edicions va ser seleccionat amb obres com ara la Casa Milà. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

CASA BATLLÓ
Edifici preexistent que Gaudí va reformar totalment, tant a l'exterior com a l'interior, la Casa Batlló juga amb els recursos del color i de la llum per tal d'obtenir un món fantàstic que dialoga amb els edificis veïns, en un tram del passeig de Gràcia en el qual ja hi havia construccions destacades de Puig i Cadafalch i de Domènech i Montaner, cosa que li ha valgut el sobrenom d'Illa de la Discòrdia. La intervenció gaudiniana en l'edifici entre mitgeres, que datava de l'any 1877, va consistir en la substitució dels baixos de la façana, reemplaçats per una nova estructura de pedra de Montjuïc que puja fins a la tribuna del primer pis i una part del segon amb unes obertures ondulades i columnes de forma òssia; l'ondulació i l'aplacat de la resta amb mosaic vitri policrom i discos ceràmics; la instal·lació de nous balcons de ferro amb forma d'antifaç; l'afegit d'un cinquè pis i dobles golfes cobertes amb escates ceràmiques de múltiples colors; i una torre cilíndrica coronada per una forma bulbosa acabada en la creu de sis braços i amb anagrames de Jesús, Maria i Josep. Al terrat, al costat de les golfes (formades per arcs parabòlics), les xemeneies creen un element escultòric amb decoració de trencadís. La façana posterior va ser objecte d'un tractament més senzill, amb mosaic ceràmic. A l'interior, Gaudí va fer un nou vestíbul i va modificar el pati de llums (que conté la caixa de l'escala i l'ascensor), on va jugar amb els tons de la rajola blava: també va reformar profundament l'habitatge del propietari, al primer pis. Aquesta intervenció va convertir l'anodina distribució original en un espai fluid amb murs ondulats, elements innovadors de fusteria escultòrica i sostres de formes orgàniques. Per a l'habitatge del propietari, l'arquitecte també va dissenyar uns mobles peculiars, realitzats en roure per Casas i Bardés i conservats actualment a la Casa-Museu Gaudí, que s'aparten de l'evocació d'estils antics encara presents en el mobiliari de la Casa Calvet i que exploren les formes orgàniques adaptades ergonòmicament a l'usuari (per exemple, a les cadires de respatller baix i amb el seient modelat com a matèria tova, malgrat tractar-se de fusta; també a la taula i en uns bancs de dos i tres cossos). Però, a diferència dels anteriors, prescindeix del treball de talla ornamental. També hi féu un oratori amb escultures de Josep Llimona i Carles Mani. En la construcció de la casa col·laboren els arquitectes Sugrañes i Canaleta, mentre que en la decoració ho feren Rubió i Bellver i Jujol (a l'oratori). Gaudí va tenir molt en compte els dos edificis veïns. A l'esquerra, per no entrar en conflicte amb la Casa Amatller, que Puig i Cadafalch havia aixecat cinc anys abans, va enretirar la façana del cinquè pis i hi va posar una motllura que s'emparella amb la de l'edifici preexistent. A la dreta, una altra motllura helicoïdal resseguia els accidents de la casa veïna fins a arribar a la cornisa, encara que en aquest cas l'efecte va quedar perjudicat per l'ampliació irrespectuosa de dos pisos. L'ornamentació de la Casa Batlló s'ha llegit en clau marítima: s'hi observen l'arrissament de les ones, l'esclat de la llum a la superfície, la blavor de l'aigua, les coves amagades, les escates de remots monstres marins, etc. Les formes orgàniques de la façana també s'han interpretat en relació amb la llegenda de sant Jordi, patró de Catalunya (creu clavada a l'esquena del drac, ossos i calaveres de les víctimes del monstre a les tribunes i als balcons). Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

CASA MILÀ
Gaudí mostra en aquest edifici cèlebre el seu domini de tots els recursos tècnics i expressius. La Casa Milà, coneguda popularment com la Pedrera a causa del seu aspecte exterior, consta de soterrani, semisoterrani, planta baixa, cinc pisos i golfes, a més del terrat. L'arquitecte creà per a les façanes d'aquest edifici de xamfrà una complexa estructura de pedra del Garraf i de Vilafranca, que va deixar a la vista amb formes erosionades escultòricament, amb la particularitat que es podia sostenir d'una manera autònoma. Entre aquesta façana i els murs dels dos patis s'alça una estructura de columnes de ferro o pedra que sostenen les bigues de ferro dels diferents nivells. Aquesta disposició possibilita unes plantes interiors lliures que es podien distribuir a voluntat. Les golfes consten d'un seguit d'arcs parabòlics de maó, d'alçades irregulars, que determinen uns nivells també desiguals dels paviments del terrat. Constructivament, a la Pedrera s'assajaren variacions innovadores dels sistemes tradicionals, com ara la base del pati circular, que recolza sobre un entramat radial de ferro, en forma de paraigua, visible al soterrani (antigues quadres i garatge, accessible per unes grans rampes). Tots els elements, des de les obertures excavades a la pedra de la façana fins a les reixes de ferro forjat dels balcons o les xemeneies, que formen un espai transitable al terrat, adquireixen en aquest singular edifici, segurament l'obra mestra de Gaudí, un aspecte orgànic inspirat en una muntanya, que s'avança a l'arquitectura expressionista i a l'escultura abstracta. Les dues portes que donen al carrer, amb vidrieres de formes orgàniques semblants a closques de tortuga, condueixen als vestíbuls (amb pintura mural d'Iu Pascual) i als patis, un de circular i l'altre més allargat. Als patis hi ha mostres de ferro forjat, però aquesta tècnica artesana adquireix la màxima rellevància als balcons, on s'ha assenyalat la intervenció de Jujol. El tractament lliure i escultòric de les baranes dels balcons -obra del taller dels germans Badia- no s'assembla en res al que era habitual a les façanes barcelonines. Al terrat, Gaudí porta fins al paroxisme la tendència a fer de l'edifici un espai singular. Les xemeneies, les torres de ventilació i els badalots o edicles de les escales, amb les seves formes rotundes i vagament antropomòrfiques, han estat objecte de tota mena d'interpretacions més o menys fantasioses. En qualsevol cas, el conjunt del terrat, amb els seus desnivells i els objectes totèmics que el poblen, constitueix una creació totalment original. A diferència de l'esclat cromàtic del terrat del Palau Güell, aquí les xemeneies són cobertes de trencadís blanc de marbre i ceràmica o pintades de color bru, amb l'excepció d'una xemeneia, coberta de vidres verds d'ampolla. La Casa Milà s'havia de coronar amb una imatge de la Mare de Déu del Roser en bronze daurat que l'escultor Carles Mani havia projectat, però que no s'arribà a fer, potser a causa dels fets anticlericals de la Setmana Tràgica, a l'estiu del 1909. Potser per aquest motiu Antoni Gaudí no va acabar totalment la casa ni completà el mobiliari del pis dels propietaris, que ocupava tota la planta principal. En tot cas, sí que hi va fer nombrosos elements de fusteria, com ara les portes, va dissenyar terres de parquet, i va utilitzar el paviment de motius marins dissenyat per a la Casa Batlló. També es van arribar a construir, atribuïts en general a Jujol, els sostres de guix, de formes orgàniques, i l'ornamentació de les columnes de pedra amb invocacions marianes. Altres col·laboradors de la Casa Milà van ser Sugrañes, Bayó i Canaleta. Amb motiu de la construcció de la Pedrera, aquest edifici va ser objecte de nombroses caricatures a la premsa barcelonina, que revelen fins a quin punt aquesta construcció insòlita va passar de seguida a formar part del patrimoni popular dels ciutadans. La mateixa construcció és envoltada d'anècdotes. Restaurada acuradament a l'exterior i a l'interior els darrers anys per la Caixa de Catalunya, la planta principal s'ha convertit en sala d'exposicions, s'ha creat un auditori nou al soterrani, i les golfes (amb l'Espai Gaudí) i els terrats també es poden visitar. L'any 1984 va ser declarat bé cultural del patrimoni mundial per la UNESCO. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

CRIPTA DE LA COLÒNIA GÜELL
La Colònia Güell, barri industrial situat a Santa Coloma de Cervelló, va ser creada a partir de l'any 1890 pel financer i industrial Eusebi Güell i Bacigalupi com a colònia tèxtil en la qual, seguint les teories de l'època, els obrers de la seva fàbrica de filats de cotó podien compaginar el treball fabril amb la vida al camp i gaudir de diversos serveis controlats pel mateix patró. La urbanització general de la colònia es degué a Francesc Berenguer, col·laborador de Gaudí, el qual hi féu diversos edificis, com ara la masoveria, l'escola i la casa del mestre, la cooperativa i la casa parroquial. Joan Rubió i Bellver hi construí la casa de l'administrador, amb uns interessants jocs de maó. Però l'edifici més notable de la colònia és la cripta de l'església, inacabada, que Eusebi Güell encarregà a Gaudí. Constitueix una de les obres de Gaudí més estudiades per la innovació estructural que representa, amb un ús de columnes inclinades segons les empentes que han de suportar, i per la superba utilització dels materials que s'hi observa (pedra basàltica i maó enriquits amb la policromia de mosaics i vitralls), i també per la riquesa espacial de l'interior i del porxo d'entrada, que s'integra en la naturalesa circumdant. La planta s'inscriu en un oval irregular, amb un cos central dividit per dues crugies que sostenen, per mitjà de nombroses columnes, les nervadures irregulars de maó vist, sobre les quals descansa el tauler del pis superior, i amb una nau al voltant en girola. Els estudis previs a la construcció de l'església es van iniciar l'any 1898, però es van prolongar fins al 1908, any en què en va començar la construcció efectiva. La raó d'aquesta preparació tan llarga va ser l'innovador sistema assajat per Gaudí, que consistí a fer una maqueta de l'estructura amb cordills i pesos que simulaven les càrregues que els arcs i les columnes havien de suportar. Una vegada trobades les formes idònies, es fotografiava la maqueta i es podia assajar l'efecte total, pintant al damunt de la imatge. Alguns d'aquests treballs es conserven i tornen a posar de manifest la vinculació dels processos projectuals de Gaudí amb la fotografia. El sistema intuïtiu de la maqueta estereostàtica es basava en l'equivalència entre les forces de pressió i de gravetat. Berenguer i Rubió col·laboraren amb Gaudí en la realització de la maqueta, elaborada en un taller instal·lat en un cobert provisional annex al terreny on s'havia de construir la cripta. Com moltes obres de Gaudí, també aquesta va quedar sense acabar. L'església superior no es va arribar a construir, de manera que el que hi veiem actualment és solament una part del projecte total. De tota manera, s'ha comprovat que l'arquitecte havia previst aquesta possibilitat, i que va assegurar l'equilibri de la cripta tant si l'església superior es construïa finalment com si no s'arribava a fer. Sembla que per primera vegada en la història de l'arquitectura, a la cripta esmentada s'utilitzen els paraboloides hiperbòlics. Per aquest motiu i per la riquesa espacial tant de l'interior com dels porxo d'entrada, l'edifici s'ha considerat una de les peces fonamentals de l'arquitectura del segle XX. Els material de construcció són pedra basàltica i maons recuits, que cal afegir al vidre dels finestrals i al ferro de les reixes, procedent d'agulles velles dels telers de la fàbrica. Aquest ús de materials passats pel foc podria tenir alguna relació amb el concepte religiós de la purificació per mitjà del sacrifici. Es tracta d'una actitud que avui potser qualificaríem d'ecològica, en la mesura que recicla materials de rebuig. Els vitralls presenten un disseny abstracte en forma de creu que recorda una papallona. Són també notables els bancs de fusta i de ferro. Quan l'arquitecte abandonà tots els encàrrecs per concentrar-se únicament en l'acabament de la Sagrada Família, no solament va interrompre la construcció de l'església superior -algunes de les columnes basàltiques que s'hi havien de destinar encara estan pels voltants de la cripta-, sinó que també va deixar sense completar l'interior de l'església. Després de la guerra, Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí, hi va fer algun dels altars. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002