Un dels darrers treballs que Gaudí va dur a terme per a l'empresari Eusebi Güell va ser la construcció de l'Església de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló, que s'inicià el 1898. Aquell any també construí la Casa Calvet, que obtingé el Premi Anual de l'Ajuntament de Barcelona, i el 1900 començà les obres del Park Güell i la Torre de Bellesguard. Paral·lelament realitzà diversos projectes religiosos: a Montserrat el Primer Misteri de Glòria del Rosari monumental, i a Palma la restauració de la catedral. El 1905 intervingué a la Pobla de Lillet als Jardins Artigas i al Xalet del Catllaràs. I el 1906, en acabar la Casa Batlló, inicià la construcció de la Casa Milà. Li és atribuït l'avantprojecte d'un hotel a Nova York i no realitzat.

ESGLÉSIA DE LA COLÒNIA GÜELL
La Colònia Güell, barri industrial situat a Santa Coloma de Cervelló, va ser creada a partir de l'any 1890 pel financer i industrial Eusebi Güell i Bacigalupi com a colònia tèxtil en la qual, seguint les teories de l'època, els obrers de la seva fàbrica de filats de cotó podien compaginar el treball fabril amb la vida al camp i gaudir de diversos serveis controlats pel mateix patró. La urbanització general de la colònia es degué a Francesc Berenguer, col·laborador de Gaudí, el qual hi féu diversos edificis, com ara la masoveria, l'escola i la casa del mestre, la cooperativa i la casa parroquial. Joan Rubió i Bellver hi construí la casa de l'administrador, amb uns interessants jocs de maó. Però l'edifici més notable de la colònia és la cripta de l'església, inacabada, que Eusebi Güell encarregà a Gaudí. Constitueix una de les obres de Gaudí més estudiades per la innovació estructural que representa, amb un ús de columnes inclinades segons les empentes que han de suportar, i per la superba utilització dels materials que s'hi observa (pedra basàltica i maó enriquits amb la policromia de mosaics i vitralls), i també per la riquesa espacial de l'interior i del porxo d'entrada, que s'integra en la naturalesa circumdant. La planta s'inscriu en un oval irregular, amb un cos central dividit per dues crugies que sostenen, per mitjà de nombroses columnes, les nervadures irregulars de maó vist, sobre les quals descansa el tauler del pis superior, i amb una nau al voltant en girola. Els estudis previs a la construcció de l'església es van iniciar l'any 1898, però es van prolongar fins al 1908, any en què en va començar la construcció efectiva. La raó d'aquesta preparació tan llarga va ser l'innovador sistema assajat per Gaudí, que consistí a fer una maqueta de l'estructura amb cordills i pesos que simulaven les càrregues que els arcs i les columnes havien de suportar. Una vegada trobades les formes idònies, es fotografiava la maqueta i es podia assajar l'efecte total, pintant al damunt de la imatge. Alguns d'aquests treballs es conserven i tornen a posar de manifest la vinculació dels processos projectuals de Gaudí amb la fotografia. El sistema intuïtiu de la maqueta estereostàtica es basava en l'equivalència entre les forces de pressió i de gravetat. Berenguer i Rubió col·laboraren amb Gaudí en la realització de la maqueta, elaborada en un taller instal·lat en un cobert provisional annex al terreny on s'havia de construir la cripta. Com moltes obres de Gaudí, també aquesta va quedar sense acabar. L'església superior no es va arribar a construir, de manera que el que hi veiem actualment és solament una part del projecte total. De tota manera, s'ha comprovat que l'arquitecte havia previst aquesta possibilitat, i que va assegurar l'equilibri de la cripta tant si l'església superior es construïa finalment com si no s'arribava a fer. Sembla que per primera vegada en la història de l'arquitectura, a la cripta esmentada s'utilitzen els paraboloides hiperbòlics. Per aquest motiu i per la riquesa espacial tant de l'interior com dels porxo d'entrada, l'edifici s'ha considerat una de les peces fonamentals de l'arquitectura del segle XX. Els material de construcció són pedra basàltica i maons recuits, que cal afegir al vidre dels finestrals i al ferro de les reixes, procedent d'agulles velles dels telers de la fàbrica. Aquest ús de materials passats pel foc podria tenir alguna relació amb el concepte religiós de la purificació per mitjà del sacrifici. Es tracta d'una actitud que avui potser qualificaríem d'ecològica, en la mesura que recicla materials de rebuig. Els vitralls presenten un disseny abstracte en forma de creu que recorda una papallona. Són també notables els bancs de fusta i de ferro. Quan l'arquitecte abandonà tots els encàrrecs per concentrar-se únicament en l'acabament de la Sagrada Família, no solament va interrompre la construcció de l'església superior -algunes de les columnes basàltiques que s'hi havien de destinar encara estan pels voltants de la cripta-, sinó que també va deixar sense completar l'interior de l'església. Després de la guerra, Josep Maria Jujol, deixeble de Gaudí, hi va fer algun dels altars. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

CASA CALVET
Aquest edifici de filiació barroca marca la transició entre dues etapes de l'obra de Gaudí: la primera, encara basada en la reinterpretació personal dels estils històrics, i la segona, totalment lliure de condicionants. Segons la tipologia habitual a l'Eixample barceloní, aquest edifici entre migeres consta de soterrani i planta baixa (on els propietaris tenien establert el seu negoci tèxtil), més quatre pisos d'habitatges (al principal, els amos, i els pisos restants destinats a lloguer). L'organització de l'edifici en planta és convencional. La façana, tota de pedra de Montjuïc, presenta una decoració escultòrica de tipus barroc que va tenir molt d'èxit en l'arquitectura modernista dels anys següents. En especial, els perfils ondulats que coronen la façana i la textura rústica de l'encoixinat van constituir elements recurrents a moltes cases edificades a l'Eixample barceloní pels facultatius més diversos. En el cas de la Casa Calvet convé destacar, a més, uns balconets de fosa per a les politges i unes palmes, i també els bustos dels sants patrons de Vilassar, d'on procedia la família. Al centre de la façana, al pis principal, destaca una tribuna de pedra ricament treballada i amb aplicacions de ferro forjat, a la base de la qual es veu esculpit un xiprer, símbol d'hospitalitat, l'escut de Catalunya i la inicial de la família Calvet, i diverses representacions de bolets, en atenció a les aficions del client. A l'interior són notables el vestíbul, amb bancs adossats, miralls de marc abarrocat i unes rajoles blaves que formen un dibuix en espiral, element que es repeteix també a les parets de l'escala on hi ha unes columnetes salomòniques de marbre fals, emprat també en l'emmarcament de les portes dels diferents pisos, i l'ascensor amb caixa de forja i fusta, que constitueix un disseny interessant. El pis principal té una eixida al pati interior de l'illa amb unes jardineres que també cal atribuir a Gaudí, amb el qual van col·laborar en aquesta construcció Francesc Berenguer i Joan Rubio i Bellver. Així mateix, mereix tenir en compte la façana posterior, amb unes tribunes bombades que presenten una decoració floral. Al terrat, en canvi, i a diferència del Palau Güell o de les futures cases Batlló i Milà, les xemeneies no mostren gairebé cap particularitat, si no és uns capellets en forma de bolet. Gaudí, per segona vegada després del Palau Güell, es féu càrrec de dissenyar el mobiliari del despatx comercial i també de l'habitatge del principal, que executaren Casas i Bardés. Molts elements del despatx encara es conserven in situ , mentre que altres han estat traslladats a diferents museus. Cal destacar les cadires i els bancs, una taula, un escriptori, un tamboret i un mirall allargat amb emmarcament daurat; però, sobretot, la cadira de braços, en la qual la línia recta es absent: el respatller en forma de cor i el seient circular donen a aquest moble excepcional una fesomia inoblidable. Són peces de roure, amb relleus, resoltes amb un criteri alhora escultòric i orgànic. Els mobles de l'habitatge principal de la Casa Calvet, amb talla d'or i entapissat verd, es conserven, amb la major part dels seus dissenys de mobiliari, a la Casa-Museu Gaudí del Park Güell. A la porta del carrer hi ha un picaporta de ferro forjat amb una creu i una xinxa. A les portes dels pisos destaquen els espiells i els poms, de formes orgàniques i capricioses però adaptades ergonòmicament a les necessitats de l'usuari. Per dissenyar aquestes peces Gaudí potser es va limitar a donar forma als models de fang amb la pressió de les seves mans. L'any 1900 la Casa Calvet obtingué el primer de l'Ajuntament de Barcelona al millor edifici de l'any en la primera convocatòria d'aquest concurs, que pretenia afavorir l'embelliment de la ciutat. Va ser l'única vegada que Gaudí va guanyar aquest premi, malgrat que en altres edicions va ser seleccionat amb obres com ara la Casa Milà. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

PARK GÜELL
Ideat com a ciutat jardí per Eusebi Güell, el Park Güell és probablement l'obra més íntimament lligada a la biografia de Gaudí, el qual hi residí al llarg d'una vintena d'anys, i que compartí amb el mateix Güell fins que va morir el mecenes, l'any 1918. Com a resultat de la unió de les finques de Can Muntaner de Dalt i Can Coll i Pujol, a la muntanya Pelada, comprades el 1899 i el 1902 per Güell, es va poder disposar d'una extensió de 15 hectàrees, amb un fort desnivell d'una seixantena de metres. Gaudí va potenciar la vegetació autòctona del turó, amb plantacions de pins, garrofers i palmeres, i tan sols hi construí (lentament al llarg dels catorze anys) una infraestructura de camins, accessos i la gran plaça central. El Park Güell consta d'un perímetre clos, format per la tanca i els dos pavellons de l'entrada al carrer d'Olot, una xarxa de vials interns que respecten l'orografia original i permeten salvar-ne els forts desnivells, i una potent estructura ascendent formada per l'escalinata, la sala hipòstila i el teatre grec, uns elements que haurien hagut de servir com a plaça central i serveis comuns per als diferents veïns de la urbanització. Al punt més elevat del parc es va projectar una capella, substituïda després per un calvari. Al començament es van preveure seixanta parcel·les triangulars, ocupades només per habitatge poc dens -quedava explícitament prohibida l'instal·lació de tallers, fondes, clíniques, fàbriques, etc.-, però cal considerar que el projecte va fracassar, ja que finalment solament es construirien dues cases, cap de les quals no és de Gaudí. S'hi han registrat les col·laboracions de Berenguer i Jujol, tot i que no es descarta també la de Rubió. Pel que fa als diferents elements que conformen el parc, Gaudí començà (1901-1903) construint els vials per tal de salvar el desnivell del terreny, i al mateix temps bastí el mur de tanca amb els pavellons de la porteria i els serveis, i també l'escalinata dominada pel drac ceràmic multicolor. La xarxa viària s'integra en la naturalesa mitjançant viaductes, murs de contenció i un ús naturalista de la pedra. I potser per primera vegada en la història de l'arquitectura es van fer servir conscientment les columnes inclinades disposades en el sentit de les forces que han de suportar, i que, per aquest motiu, no necessiten contraforts. El mur de tanca (en el qual actualment hi ha una reixa amb el motiu del margalló procedent d'una ampliació de la Casa Vicens), i especialment els pavellons, són la primera manifestació de l'estil més personal de l'etapa de maduresa de Gaudí, que sintetitza referències i suggestions de tota la història de l'arquitectura, de la naturalesa i de la geometria en un conjunt personal. Tota l'escalinata principal presenta un aplacat de trencadís. El gran drac escultòric cobert de mosaic multicolor, que domina aquest espai, és també el sobreeixidor d'una cisterna no visitable situada just a sota de la sala hipòstila i que, per l'interior de les columnes, recull les aigües pluvials que cauen a la plaça superior. En dues etapes, la primera als anys 1903-1907 i la segona del 1907 al 1910, Gaudí va construir la sala de vuitanta-sis columnes projectada com a mercat de la urbanització. Aquestes columnes d'ordre dòric molt personal (algunes dels extrems són inclinades), relacionades amb el concepte de teatre grec de la plaça superior, els camins cerimonials (vorejats amb boles de pedra que són com denes del rosari) i la presència del drac, ha portat a una lectura del conjunt com a revisió cristianitzada del santuari d'Apol·lo a Delfos. Entre els anys 1910 i 1913 es va construir el banc ondulat de la plaça superior, del qual destaca la decoració ceràmica, en què intervingué Josep Maria Jujol, autor també de les rodelles dels sostre de la sala, i que significa una utilització genial del trencadís, amb resultats que s'anticipen al collage i a la pintura abstracta. L'any 1914 l'obra es va interrompre. Convé destacar que tant Güell com Gaudí s'instal·laren a viure al parc l'any 1906; el mecenes, a l'antiga casa senyorial que dominava la finca, amb intervencions mínimes de Gaudí; i l'arquitecte, a la «casa mostra» construïda per Francesc Berenguer i en la qual actualment hi ha la Casa-Museu Gaudí. Des del 1923 passà a ser parc públic. L'any 1984 va ser declarat bé cultural del patrimoni mundial per la UNESCO. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

TORRE DE BELLESGUARD
Bastida damunt les restes d'un antic palau del rei Martí I l'Humà, l'últim rei de la dinastia catalana autòctona, mort l'any 1410, en aquesta casa Gaudí prengué com a referència, tot allargant-ne desmesuradament les proporcions, l'estil gòtic coetani d'aquell esdeveniment que la historiografia romàntica havia considerat l'inici de la davallada nacional de Catalunya. Es tracta d'una construcció exempta, amb semisoterrani, planta, principal i golfes dobles. El volum no és gaire gran, però a causa del ritme vertical sembla més monumental. El nivell superior, amb galeria contínua segons la tradició gòtica local, és coronada per uns merlets de fantasia darrere els quals s'alça la coberta de les golfes, fortament inclinada. Com en moltes obres de Gaudí, aquesta coberta té un petit camí pel qual es pot transitar. A l'angle oest, l'edifici acaba amb una agulla, a l'extrem superior de la qual es representen en mosaic de vidres les quatre barres de la bandera catalana, amb una corona reial i la creu de sis braços. Les façanes són fetes de pedretes de pissarra, procedents del mateix terreny, mentre que els marcs de les obertures són prefabricats amb encofrats de formes geomètriques. Especialment notable és la porta principal, amb un arc de mig punt inspirat també en els accessos als palaus gòtics catalans, però resolta aquí amb un complex encoixinat de formes octogonals i quadrades. La reixa de ferro forjat presenta, com en altres edificis gaudinians, la salutació «Ave Maria Puríssima, sens pecat fou concebuda». A les finestres del pis principal destaquen uns mainells esveltíssims. L'estructura interior és de maó, arrebossat en blanc i amb textures mòrbides, mentre que a les dues golfes es va deixar el maó vist i amb qualitats expressives. Als diversos ambients de la planta baixa i del pis principal, els sostres se sostenen amb arcs paral·lels de perfil lobulat que substitueixen l'estructura tradicional de biguetes; en alguns casos són atirantats amb ferros disposats helicoïdalment. A la golfa interior, una sèrie de pilars de maó sostenen uns arcs diafragmàtics paral·lels o desplegats en ventall, els carcanyols dels quals són alleugerits del pes inútil mitjançant gelosies de maó de dissenys triangulars. L'escala està situada a l'angle oest, sota l'agulla, i és il·luminada per una gran vidriera amb una estrella de vuit puntes que es projecta en relleu cap a l'exterior. L'edifici ja era bàsicament acabat cap a l'any 1903, però sembla que Gaudí no va considerar finalitzades les obres i la construcció s'allargà en el temps, de manera que Domènec Sugrañes va ser l'encarregat de completar-ne la decoració: se li atribueix el mosaic dels bancs que encerclen la porta principal i alguns elements de la decoració interior, com el llum i l'arrambador ceràmic del vestíbul i l'escala, que potser desmereixen de la blancor immaculada que havia tingut originalment. Al mateix predi, Gaudí restaurà l'antiga muralla dels temps del rei Martí, i hi féu un pontarró. Aquestes obres degueren ser coetànies de la construcció principal, i hi va col·laborar l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. Uns quants anys més tard Sugrañes hi afegí altres edificacions de servei, com ara uns coberts i la casa dels porters. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

PRIMER MISTERI DE GLÒRIA
El Primer Misteri de Glòria del Rosari monumental és un monument que s'aixecà entre 1907 i 1916 a la muntanya de Montserrat. Els orígens de la iniciativa cal situar-los a l'any 1899, quan la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat impulsà edificar el Primer Misteri de Glòria -la Resurrecció de Crist-, que simbolitzava alhora la resurrecció de Catalunya. El projecte de Gaudí consistí a ampliar la cova on fou trobada la Mare de Déu de Montserrat, amb l'objectiu d'instal·lar-hi un sarcòfag i, a sobre, la figura del Crist ressuscitat. Les obres van començar el 1907, la construcció s'aturà per qüestions econòmiques i continuà temps després, segons una adaptació més simplificada de l'arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, que l'acabà l'any 1916.

CATEDRAL
El 1903 Gaudí començà els treballs de restauració de la catedral de Mallorca per encàrrec del bisbe de Mallorca, Pere Campins, el qual l'any 1899 l'havia visitat al Temple de la Sagrada Família i havia quedat perplex de la claredat de l'arquitecte en la resolució del treball constructiu. El treball de Gaudí consistí en el trasllat dels retaules gòtic i barroc, desplaçar el cor al presbiteri, obrir la capella de la Trinitat, col·locar trones noves, obrir finestrals gòtics, vitralls, col·locar un baldaquí i completar la decoració amb pintures i mobiliari. La reforma es realitzà entre els anys 1904 i el 1914, i hi participaren Joan Rubió, Josep Maria Jujol, Joaquim Torres García, Jaume Llongueras i Iu Pascual.

CASA BATLLÓ
Edifici preexistent que Gaudí va reformar totalment, tant a l'exterior com a l'interior, la Casa Batlló juga amb els recursos del color i de la llum per tal d'obtenir un món fantàstic que dialoga amb els edificis veïns, en un tram del passeig de Gràcia en el qual ja hi havia construccions destacades de Puig i Cadafalch i de Domènech i Montaner, cosa que li ha valgut el sobrenom d'Illa de la Discòrdia. La intervenció gaudiniana en l'edifici entre mitgeres, que datava de l'any 1877, va consistir en la substitució dels baixos de la façana, reemplaçats per una nova estructura de pedra de Montjuïc que puja fins a la tribuna del primer pis i una part del segon amb unes obertures ondulades i columnes de forma òssia; l'ondulació i l'aplacat de la resta amb mosaic vitri policrom i discos ceràmics; la instal·lació de nous balcons de ferro amb forma d'antifaç; l'afegit d'un cinquè pis i dobles golfes cobertes amb escates ceràmiques de múltiples colors; i una torre cilíndrica coronada per una forma bulbosa acabada en la creu de sis braços i amb anagrames de Jesús, Maria i Josep. Al terrat, al costat de les golfes (formades per arcs parabòlics), les xemeneies creen un element escultòric amb decoració de trencadís. La façana posterior va ser objecte d'un tractament més senzill, amb mosaic ceràmic. A l'interior, Gaudí va fer un nou vestíbul i va modificar el pati de llums (que conté la caixa de l'escala i l'ascensor), on va jugar amb els tons de la rajola blava: també va reformar profundament l'habitatge del propietari, al primer pis. Aquesta intervenció va convertir l'anodina distribució original en un espai fluid amb murs ondulats, elements innovadors de fusteria escultòrica i sostres de formes orgàniques. Per a l'habitatge del propietari, l'arquitecte també va dissenyar uns mobles peculiars, realitzats en roure per Casas i Bardés i conservats actualment a la Casa-Museu Gaudí, que s'aparten de l'evocació d'estils antics encara presents en el mobiliari de la Casa Calvet i que exploren les formes orgàniques adaptades ergonòmicament a l'usuari (per exemple, a les cadires de respatller baix i amb el seient modelat com a matèria tova, malgrat tractar-se de fusta; també a la taula i en uns bancs de dos i tres cossos). Però, a diferència dels anteriors, prescindeix del treball de talla ornamental. També hi féu un oratori amb escultures de Josep Llimona i Carles Mani. En la construcció de la casa col·laboren els arquitectes Sugrañes i Canaleta, mentre que en la decoració ho feren Rubió i Bellver i Jujol (a l'oratori). Gaudí va tenir molt en compte els dos edificis veïns. A l'esquerra, per no entrar en conflicte amb la Casa Amatller, que Puig i Cadafalch havia aixecat cinc anys abans, va enretirar la façana del cinquè pis i hi va posar una motllura que s'emparella amb la de l'edifici preexistent. A la dreta, una altra motllura helicoïdal resseguia els accidents de la casa veïna fins a arribar a la cornisa, encara que en aquest cas l'efecte va quedar perjudicat per l'ampliació irrespectuosa de dos pisos. L'ornamentació de la Casa Batlló s'ha llegit en clau marítima: s'hi observen l'arrissament de les ones, l'esclat de la llum a la superfície, la blavor de l'aigua, les coves amagades, les escates de remots monstres marins, etc. Les formes orgàniques de la façana també s'han interpretat en relació amb la llegenda de sant Jordi, patró de Catalunya (creu clavada a l'esquena del drac, ossos i calaveres de les víctimes del monstre a les tribunes i als balcons). Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

CASA MILÀ
Gaudí mostra en aquest edifici cèlebre el seu domini de tots els recursos tècnics i expressius. La Casa Milà, coneguda popularment com la Pedrera a causa del seu aspecte exterior, consta de soterrani, semisoterrani, planta baixa, cinc pisos i golfes, a més del terrat. L'arquitecte creà per a les façanes d'aquest edifici de xamfrà una complexa estructura de pedra del Garraf i de Vilafranca, que va deixar a la vista amb formes erosionades escultòricament, amb la particularitat que es podia sostenir d'una manera autònoma. Entre aquesta façana i els murs dels dos patis s'alça una estructura de columnes de ferro o pedra que sostenen les bigues de ferro dels diferents nivells. Aquesta disposició possibilita unes plantes interiors lliures que es podien distribuir a voluntat. Les golfes consten d'un seguit d'arcs parabòlics de maó, d'alçades irregulars, que determinen uns nivells també desiguals dels paviments del terrat. Constructivament, a la Pedrera s'assajaren variacions innovadores dels sistemes tradicionals, com ara la base del pati circular, que recolza sobre un entramat radial de ferro, en forma de paraigua, visible al soterrani (antigues quadres i garatge, accessible per unes grans rampes). Tots els elements, des de les obertures excavades a la pedra de la façana fins a les reixes de ferro forjat dels balcons o les xemeneies, que formen un espai transitable al terrat, adquireixen en aquest singular edifici, segurament l'obra mestra de Gaudí, un aspecte orgànic inspirat en una muntanya, que s'avança a l'arquitectura expressionista i a l'escultura abstracta. Les dues portes que donen al carrer, amb vidrieres de formes orgàniques semblants a closques de tortuga, condueixen als vestíbuls (amb pintura mural d'Iu Pascual) i als patis, un de circular i l'altre més allargat. Als patis hi ha mostres de ferro forjat, però aquesta tècnica artesana adquireix la màxima rellevància als balcons, on s'ha assenyalat la intervenció de Jujol. El tractament lliure i escultòric de les baranes dels balcons -obra del taller dels germans Badia- no s'assembla en res al que era habitual a les façanes barcelonines. Al terrat, Gaudí porta fins al paroxisme la tendència a fer de l'edifici un espai singular. Les xemeneies, les torres de ventilació i els badalots o edicles de les escales, amb les seves formes rotundes i vagament antropomòrfiques, han estat objecte de tota mena d'interpretacions més o menys fantasioses. En qualsevol cas, el conjunt del terrat, amb els seus desnivells i els objectes totèmics que el poblen, constitueix una creació totalment original. A diferència de l'esclat cromàtic del terrat del Palau Güell, aquí les xemeneies són cobertes de trencadís blanc de marbre i ceràmica o pintades de color bru, amb l'excepció d'una xemeneia, coberta de vidres verds d'ampolla. La Casa Milà s'havia de coronar amb una imatge de la Mare de Déu del Roser en bronze daurat que l'escultor Carles Mani havia projectat, però que no s'arribà a fer, potser a causa dels fets anticlericals de la Setmana Tràgica, a l'estiu del 1909. Potser per aquest motiu Antoni Gaudí no va acabar totalment la casa ni completà el mobiliari del pis dels propietaris, que ocupava tota la planta principal. En tot cas, sí que hi va fer nombrosos elements de fusteria, com ara les portes, va dissenyar terres de parquet, i va utilitzar el paviment de motius marins dissenyat per a la Casa Batlló. També es van arribar a construir, atribuïts en general a Jujol, els sostres de guix, de formes orgàniques, i l'ornamentació de les columnes de pedra amb invocacions marianes. Altres col·laboradors de la Casa Milà van ser Sugrañes, Bayó i Canaleta. Amb motiu de la construcció de la Pedrera, aquest edifici va ser objecte de nombroses caricatures a la premsa barcelonina, que revelen fins a quin punt aquesta construcció insòlita va passar de seguida a formar part del patrimoni popular dels ciutadans. La mateixa construcció és envoltada d'anècdotes. Restaurada acuradament a l'exterior i a l'interior els darrers anys per la Caixa de Catalunya, la planta principal s'ha convertit en sala d'exposicions, s'ha creat un auditori nou al soterrani, i les golfes (amb l'Espai Gaudí) i els terrats també es poden visitar. L'any 1984 va ser declarat bé cultural del patrimoni mundial per la UNESCO. Barjau, Santi, Gaudí. La recerca de la forma, Barcelona: Lunwerg Editors, 2002

HOTEL
Projecte d'hotel per a Nova York atribuït a Gaudí malgrat que se'n coneixen poques dades, totes elles facilitades pel seu ajudant, Joan Matamala i Flotats. Segons aquest, dos nord-americans van visitar les obres del Temple de la Sagrada Família el 1908 i, després de veure altres edificis de l'arquitecte a la ciutat, li encarregaren el projecte per a un hotel monumental, que finalment no s'arribà a construir.